Barcelonetes

Me’n vaig aquí i miraré d’explicar-ho bé a la tornada

Va ser no fa molt, quan va començar a ploure cada dia i es feien brometes sobre si caldria o no la tuberia del trasvassament. Aquestes pluges les hem entomades amb beatitud i aquí parlo de dos dies passats a l’aire lliure, just cobert el cap amb una caputxa d’anorak. Era gairebé la felicitat.

El camp era de secà, però estava verd de petites herbes i pigallat de flors. És un lloc d’on he parlat altres cops al blog. No és pas molt lluny de l’autopista, però sense camí asfaltat, resulta un lloc solitari, apartat, únic.

Va ser un cap de setmana comunitari amb criatures corrent amb llibertat amunt i avall per una era i uns camps on ningú els pot atropellar, perquè no hi ha cotxes, ni poden caure a cap piscina, perquè no hi ha aigua, ni poden enrampar-se a cap cable, perquè no hi ha electricitat. Els han explicat que si agafen un càvec l’han de portar amb les punxes cap avall i que amb unes estisores de podar a la mà mai s’ha de córrer.

A la nit abans d’anar a dormir una volta per fora. No es poden veure les estrelles perquè el cel és cobert, però la foscor absoluta pel nord, per l’est i per l’oest, quan saps que tens per cada una de les bandes una distància oberta d’uns quants kilòmetres, fa efecte. Només es veuen lluminàries pel cantó de migdia, allà lluny, és la vila de Valls.
Sento com un luxe aquesta sensació de solitud. Sobretot quan de tornada a Barcelona llegeixo al diari com anem per l’Everest:

De La Vanguardia, últims dies de Maig 2008:

Era un viatge a coberta en un vaixell que es deia Phaestos que feia el trajecte des d’Heraklion, el port del nord de Creta, fins a El Pireu. Tenia pintat a sobre les planxes del casc un enorme príncep de Knossos.

Feia sol, però el ventet era fresc, tothom havia trobat un racó o un seient per estirar les cames i descansar. Hi havia uns bancs de fusta com els de la Rambla de Catalunya a Barcelona, que eren ideals. Vaig sentir que em cridaven. Evlalía, Evlalía!! ¿Era a mi? No, era una nena que feia entremaliadures i que es deia com jo. La majoria eren grecs originaris de Creta que tornaven a treballar a Atenes a primers de setembre després de passar les vacances al poble. Molts cistells de llimones, cada família se’n duia llimones de la iaia cap a casa.

Aquest dibuix amb els anys ha anat canviant de color, unes ratlles continuen negres i les altres s’han tornat vermelles. Em sembla que les negres van ser traçades amb tinta xina negra, les altres, amb retolador també negre.

El Rafael Senra m’envia de part d’un amic seu, sevillano clarividente, una referència a l’últim manfiesto en defensa del castellano

Don Francisco de Quevedo
mira el manifiesto aqueste,
lo relee el Arcipreste
Góngora levanta el dedo
Lope mira el gran enredo
frunce el ceño Calderón,
y no hallan que el vascón
ni el latino catalán
ni el galaico breogán
hayan mandado al rincón
a la lengua de Berceo
(sin hablar de lo cervántico
o el acervo trasatlántico),
y que es rollo macabeo
o quizás algo más feo
sacar otra vez la caña
o la afilada guadaña
con los consabidos gritos
que ya nos tienen muy fritos
del tipo se rompe España.

Ha sortit el nou número, el 48, de la revista virtual Paper de Vidre. Tema de fons: l’opinió.

L’Òmnium Cultural ha donat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Montserrat Abelló, que al febrer ha fet 90 anys.

La vaig conèixer fa quaranta-un anys, a ella, al Joan Bofill, el seu home, i a tota la seva família. Era la Pasqua de l’any 1967. A mi, més endavant, em va ajudar molt a pujar la meva, de família, i sempre li ho he agraït.

Hi ha una altra cosa que li agraeixo, més especial i delicada, una lliçó de vida.
La Montserrat Abelló té un fill amb síndrome de Down que també vaig conèixer llavors. Em va admirar la disposició de la Montserrat i també la del seu marit, per tractar el problema. Jo aleshores era una noieta inexperta, em semblava que allò que els havia passat a ells era una de les coses més fortes que et puguin passar a la vida, i per tant em meravellava l’ànim que tenien ells dos i la resta de la família, com integraven aquell noi deficient en la seva alegria. Saber que ells havien sabut encarar i acceptar el que porta la vida m’ha donat força moltes vegades.

Al seu primer llibre Vida diària hi ha aquest poema:

Ets tendre,
Estàs malalt.
Confons el negre amb el blanc.
I em pregunto perquè.
Per què jo
No et puc aclarir aquest enigma
Si duus la meva sang

I a l’entrada de casa seva hi té un gravat de la seva amiga i pintora Roser Bru, una altra gran dama catalano-xilena, que evoca el fill malalt de la Montserrat.

Ella ha parlat als discursos i entrevistes de l’empenta que va rebre del Joan Oliver a Santiago de Xile, on estaven exiliats, i més tard a Barcelona, per continuar escrivint.
M’adono que aquella Pasqua del 67, només feia set anys que la Montserrat i la seva família havien arribat de Santiago de Xile. Va ser una sobretaula llarguíssima en què va cantar tota la família. El matrimoni va entonar a cor, amb sentiment i molt divertits, una mena d’himne que havia escrit en Joan Oliver per a la Penya Batibull, una penya que havien fundat els catalans refugiats a Santiago de Xile després de la guerra:

Som una colla de gent catalana
Que la tempesta endugué riu avall
Tot ho hem perdut menys la set i la gana
El bon humor i el delit pel treball

Si el cor no tens de ferro
T’endolcirà el desterro
La Penya Batibull
La Penya Batibull

Aquest poble gentil que ens acull…

No recordo la continuació, venia una estrofa dedicada a Xile i als xilens i es repetia, amb to greu i tavernari, la tornada Si el cor no tens de ferro. I quan tocava dir la Penya Batibull, picaven rient a sobre la taula, com devia fer vint anys abans la colla de gent que cantava a l’altra banda del món.

Molta força de vida.

Montserrat, felicitats pel premi.

He rebut aquest logo i aquesta adreça. Europa no només són ajuts i Erasmus. Si es bada, en algunes coses s’anirà enrera. Buscant per la xarxa he trobat aquesta altra imatge on queda clar que enrera vol dir enrera, no és cap metàfora. Hi diu: “Obrer, empleat, se n’ha votat el principi, però només la teva acció… Aplicarà les 8 hores”.

Felicitats per l’aniversari abans de res!! Per molts anys!!

A continuació, alguns detalls de decoracions modernistes de Helsinki.

Portes i finestres…

Balcons menys innocents…

Façanes senceres…

Escales d’edificis …

I fins i tot les portes d’ascensor.

Que tinguis bon viatge!

Eulàlia

(Podeu clicar sobre la imatge per ampliar-la, ara sí! ja ho he après a fer)

(Cliqueu aquí per ampliar la imatge)

La Carme ens va fer fer una visita exhaustiva al Museu de la Tècnica de Terrassa, que llavors dirirgia, i ens va encomanar el seu entusiasme.

Les voltes de les naus de l’edifici són una meravella.